Originario del Asia Menor y la península arábiga, el olivo se extendió hacia occidente llevado por el espíritu aventurero y emprendedor de los fenicios que en sus periplos por el mar Mediterráneo lo introdujeron en lugares aislados como Chipre, Creta o las islas del Egeo. Desde allí dio el salto a Grecia que lo transfirió a Roma. La imparable expansión del imperio romano difundió este cultivo – o mejor esta cultura – hacia prácticamente la totalidad de territorios circundantes del Mare Nostrum.
Estos privilegiados pueblos disfrutaron en exclusiva de las bondades del aceite, término que proviene de la voz árabe az zaít o “jugo de la oliva”, que se convirtió con el tiempo en el ingrediente fundamental de la llamada dieta mediterránea, siendo apreciado por su alto valor culinario pero también terapéutico, convertido en el elemento simbólico más representativo y uno de los pilares básicos de nuestra cultura.
No sería hasta la revolución industrial, cuando el conocimiento de este milagroso producto, hasta entonces circunscrito a la cuenca mediterránea, comenzara a divulgarse por otros territorios no tan meridionales. Así, las primeras exportaciones irían dirigidas a colmar las necesidades de las industrias del jabón, el alumbrado, el engrasado de maquinaria y las conservas de pescado, localizadas en el Norte de Europa, mayoritariamente en Gran Bretaña, Alemania y Noruega, y también en Rusia.
Más adelante, los avances logrados por los productores de la región francesa de la Provenza – que más tarde serían trasladados a la Toscana italiana y a las regiones del noreste español – lograrían la extracción de unos caldos cada vez más refinados y apropiados para su consumo directo, que eran degustados en los más exquisitos salones del París de la época. El descenso en las exportaciones orientadas hacia la industria, al encontrar ésta productos sustitutivos a menor coste, fue compensándose poco a poco, con la aparición de una burguesía pudiente en zonas urbanas durante la segunda mitad del siglo XIX que apreciaba las virtudes de un aceite cada vez mejor elaborado y manufacturado gracias a mejoras en los procesos de producción y envasado.
No obstante el aceite de oliva también se va a encontrar serios competidores en el mercado alimentario dada la aparición de numerosas grasas y materias oleaginosas comestibles – como aceites de semillas, mantequillas y margarinas – que a pesar de su escasa calidad si las comparamos con el zumo de la aceituna, compiten con él con precios de producción más bajos.
Este descenso en las exportaciones se vio mitigado con la apertura de un nuevo mercado muy receptivo al aceite de oliva virgen. Desde el descubrimiento de América por la corona española, el nuevo mundo no ha dejado de recibir inmigrantes de todos los lugares del planeta en busca de mejor fortuna, y entre ellos los citados españoles, portugueses, franceses y británicos, italianos y griegos… todos ellos con un denominador común: acostumbrados al consumo de aceite auténtico, no estaban dispuestos a sustituirlo por ninguna otra grasa del mundo en su dieta (entendida como modo de vida) lo que ha hecho de países como Argentina, Urugay, Cuba, México y los Estados Unidos lugares donde se valora este elemento culinario y se aprecian sus virtudes, convirtiéndose en un potencial mercado importador.
Nace así durante el primer tercio del siglo XX una época marcada por el perfeccionamiento de las exportaciones, envasados más acabados en botellas y latas, surgimiento de las marcas comerciales y utilización de las primeras estrategias de marketing como la publicidad y otras técnicas de venta.
Italia, que había sido el principal productor y exportador del preciado líquido hasta entonces empezó a ceder terreno en estos campos al cada vez más pujante mercado español, y al emergente norafricano, pasando a convertirse en el principal importador del aceite proveniente de estos lugares, adquiriéndolo a granel para la realización de mezclas que posteriormente colocarían envasado como producto italiano, aportando mayor valor añadido y llevando el aceite a los segmentos de mercado más elevados.
Una vez más el impulso francés trasladaría modernas técnicas de elaboración del aceite hacia nuevos territorios, en este caso, sus metrópolis africanas, donde gracias a unos costes de producción y una mano de obra barata, y a los beneficios fiscales que disfrutaba la materia prima proveniente de las colonias, se lograba el aprovisionamiento necesario para realizar sus coupages al mejor precio posible, lo que ha favorecido enormemente la progresión del cultivo en países como Argelia o Túnez.
Son miles de años ya desde que, en la cuna de la civilización, se iniciara este recorrido en el que el olivo prolifera a lo largo y ancho de la geografía mediterránea y da sus frutos a los pueblos que la habitamos. Conforme avanzamos por esta senda son nuevos los desafíos a los que nos enfrentamos como nuevos son nuestros medios de superarlos. Una cosa no cambia: Las aceitunas, y el extraordinario jugo que de ellas se extrae, el aceite de oliva virgen extra, son el más valioso tesoro de esta tierra y es nuestro deber cuidarlo y compartirlo.Originari de l’Àsia Menor i la península aràbiga, l’olivera es va estendre cap a occident portat per l’esperit aventurer i emprenedor dels fenicis que en els seus periples pel mar Mediterrani el van introduir en llocs aïllats com Xipre, Creta o les illes de l’Egeu. Des d’allà va donar el salt a Grècia que ho va transferir a Roma. La imparable expansió de l’imperi romà va difondre aquest cultiu – o millor aquesta cultura – cap pràcticament la totalitat de territoris circumdants del Mare Nostrum.
Aquests privilegiats pobles van gaudir en exclusiva de les bondats de l’oli, terme que prové de la veu àrab az zait o “suc de l’oliva”, que es va convertir amb el temps en l’ingredient fonamental de l’anomenada dieta mediterrània, sent apreciat pel seu alt valor culinari però també terapèutic, convertit en l’element simbòlic més representatiu i un dels pilars bàsics de la nostra cultura.
No seria fins a la revolució industrial, quan el coneixement d’aquest miraculós producte, fins llavors circumscrit a la conca mediterrània, comencés a divulgar-se per altres territoris no tan meridionals. Així, les primeres exportacions anirien dirigides a satisfer les necessitats de les indústries del sabó, l’enllumenat, el greixatge de maquinària i les conserves de peix, localitzades al Nord d’Europa, majoritàriament a Gran Bretanya, Alemanya i Noruega, i també a Rússia .
Més endavant, els avenços aconseguits pels productors de la regió francesa de la Provença – que més tard serien traslladats a la Toscana italiana ia les regions del nord-est espanyol – aconseguirien l’extracció d’uns vins cada vegada més refinats i apropiats per al seu consum directe, que eren degustats en els més exquisits salons del París de l’època. El descens en les exportacions orientades cap a la indústria, en trobar aquesta productes substitutius a menor cost, va ser compensant poc a poc, amb l’aparició d’una burgesia benestant a zones urbanes durant la segona meitat del segle XIX que apreciava les virtuts d’un oli cada vegada millor elaborat i manufacturat gràcies a millores en els processos de producció i envasat.
No obstant l’oli d’oliva també es trobarà seriosos competidors en el mercat alimentari donada l’aparició de nombroses greixos i matèries oleaginoses comestibles – com olis de llavors, mantegues i margarines – que malgrat la seva escassa qualitat si les comparem amb el suc de l’oliva, competeixen amb ell amb preus de producció més baixos.
Aquest descens en les exportacions es va veure mitigat amb l’obertura d’un nou mercat molt receptiu a l’oli d’oliva verge. Des del descobriment d’Amèrica per la corona espanyola, el nou món no ha deixat de rebre immigrants de tots els llocs del planeta a la recerca de millor fortuna, i entre ells els esmentats espanyols, portuguesos, francesos i britànics, italians i grecs … tots ells amb un denominador comú: acostumats al consum d’oli autèntic, no estaven disposats a substituir per cap altra greix del món en la seva dieta (entesa com a forma de vida) el que ha fet de països com Argentina, Urugay, Cuba, Mèxic i els Estats Units llocs on es valora aquest element culinari i s’aprecien les seves virtuts, convertint-se en un potencial mercat importador.
Neix així durant el primer terç del segle XX una època marcada pel perfeccionament de les exportacions, envasats més acabats en ampolles i llaunes, sorgiment de les marques comercials i utilització de les primeres estratègies de màrqueting com la publicitat i altres tècniques de venda.
Itàlia, que havia estat el principal productor i exportador del preuat líquid fins llavors va començar a cedir terreny en aquests camps al cada vegada més puixant mercat espanyol, i l’emergent norafricano, passant a convertir-se en el principal importador de l’oli provinent d’aquests llocs, adquirint- a granel per a la realització de mescles que posteriorment col · locarien envasat com a producte italià, aportant més valor afegit i portant l’oli als segments de mercat més elevats.
Un cop més l’impuls francès traslladaria modernes tècniques d’elaboració de l’oli cap a nous territoris, en aquest cas, les seves metròpolis africanes, on gràcies a uns costos de producció i una mà d’obra barata, i als beneficis fiscals que gaudia la matèria primera provinent de les colònies, s’aconseguia l’aprovisionament necessari per realitzar les seves cupatges al millor preu possible, el que ha afavorit enormement la progressió del cultiu en països com Algèria o Tunísia.
Són milers d’anys ja des que, en el bressol de la civilització, s’iniciarà aquest recorregut en què l’olivera prolifera al llarg i ample de la geografia mediterrània i dóna els seus fruits als pobles que la habitem. Conforme avancem per aquest camí són nous els desafiaments a què ens enfrontem com nous són els nostres mitjans de superar-los. Una cosa no canvia: Les olives, i l’extraordinari suc que se’n extreu, l’oli d’oliva verge extra, són el més valuós tresor d’aquesta terra i és el nostre deure cuidar i compartir.
0 comentarios